una volta per Amsterdam

No sé si us he explicat en cap ocasió que a Amsterdam, a les parets i canonades de les cases -que són de blocs i fusta-, hi viuen uns petits habitants, peluts i amb cua, que es diuen ratolins.

El primer cop que vam descobrir que un d’aquests éssers havia entrat al pis -minipis i, a sobre, multitud!!!-, vaig muntar un serial dels bons als de l’agència…que em van respondre molt tranquil.lament que no m’amoïnés, que si no deixava menjar a fora dels armaris, el ratolí ja marxaria… Com comprendreu, em vaig quedar de pedra. Vam comprar tot un arsenal per fer front a la rateta i, efectivament, va desaparèixer -això sí, sense caure a cap de les trampes-.

PERÒ L’ALTRE NIT VA TORNAR!!!! Em va despertar de matinada…vaig fer un crit, ella em va mirar…jo la vaig tornar a mirar…i només quan va veure que m’aixecava enfurismada per emprendre mesures més serioses, va desaparèixer. Des de llavors ençà, li tinc tota una comitiva de benvinguda, per si torna…

Tot confiant que no es dediqui a organitzar “raves” mentre jo no hi sóc, he decidit que aprofitaria el sol d’aquesta tarda a Amsterdam per anar a passejar. He variat la meva ruta oficial i m’he desviat dels canals principals que són Prinsengracht, Keizersgracht i Singel, per anar a parar a carrerons encantadors, plens de galeries d’art, cafeteries i antiquaris.

Després de trobar-me amb un parell d’escenes entranyables (atenció a la camiseta “imperi”):

he descobert la finestra amsterdamesa que s’endu el primer premi de totes les finestres d’aquesta ciutat (us remeto al post dedicat als aparadors i finestres kitsch d’ADam):

Calia tenir un nen petit amb cara de vell, sa xil.leta fora i cara de restret?

Calia, a més, que fos del Barça? (no sé si voltros dormireu avui, però jo NO.)

Calia pintar-los boca, melic i parts innobles més vermell que la resta?

I calia, finalment, que al darrere d’aquesta parada dels monstres hi hagués un pòster den Humphrey Bogart?

Dubto que la Bacall ho aprovés…